La solidaritat i la caritat humana no és un valor de l’Estat


La redistribució de la riquesa per assegurar les necessitats bàsiques de la ciutadania és una de les finalitats de l’Estat del benestar. Aquesta redistribució és una imposició, la solidaritat i la caritat humanes son coses diferents.

La caritat ve de la iniciativa pròpia, no de la imposició, solidaria és aquella persona que voluntàriament dóna als necessitats a canvi de res, o potser, per satisfacció moral. La qüestió és donar per decisió individual, ja sigui mogut per condicionants religiosos o no. Perquè no ens enganyem, la caritat cristiana ha estat un factor clau a l’hora d’ajudar els desafavorits, però aquesta caritat no s’ha de veure com una activitat de l’Església, com tampoc de l’Estat, sinó de la preocupació de l’individu pels seus semblants.

L’augment del paper de l’Estat, que incrementa cada vegada més la pressió fiscal, provoca la pèrdua de poder econòmic dels particulars, i amb això la possible reducció de les donacions entre ciutadans.

La caritat humana es materialitza a través de les fundacions, organitzades per persones implicades que treballen dia a dia, sense la protecció funcionarial darrere, i finançades per la ciutadania mitjançant donacions voluntàries.

Un fet curiós dels últims temps ha estat l’actitud política envers a les caixes d’estalvis, amb les quals han acabat. Val a dir, però, que aquestes entitats mantenen el caràcter social, encara que ara actuïn com a bancs. Sorprèn bastant que la política absorbeixi els serveis socials quan pot deixar-los en mans de la societat civil. Una bona administració hauria de ser aquella que actua quan el mercat no ho fa, però a vegades vol sobreposar-se a les iniciatives privades. 

Comentarios